Daniel Cidranes Rubio
La torre vermella de Halle
Ernst Kirchner
L’obra es titula La torre vermella de Halle, i va ser pintada per Ernst Kirchner el 1915. Ernst Ludwig Kirchner va néixer el 1880 a Alemanya i va ser un dels representants més importants de l’expressionisme pictòric. Va estudiar Belles Arts, i el 1905 va formar, junt amb quatre altres estudiants de l’Escola Superior Tècnica de Dresde, el grup expressionista Die Brücke. Va pintar La torre vermella de Halle quan estava a Suïssa, en una època on tornava de la Primera Guerra Mundial i es dedicava a pintar paisatges tranquils i pacífics, oposat als quadres d’agitament social que pintava abans. La torre vermella de Halle es troba actualment al Museu Folkwang, a Essen, Alemanya, i mesura 92cm x 120cm.
El quadre està fet amb pintura a l’oli sobre tela.
És una obra figurativa, que mostra uns edificis
de la ciutat de Halle. En un primer pla veiem
l’anomenada “Torre vermella”, una torre d’estil
gòtic tardà rodejada per un mur neogòtic de
maó vermell. Està col·locada al mig d’una plaça,
i rodejada d’edificis. En un segon pla i a
l’esquerra veiem una catedral, Marktkirche.
Al final de tot, darrere els edificis, veiem uns
núvols de color violeta. Kirchner utilitza colors
de tonalitat blavenca pels edificis del voltant de
a torre. Aquesta, per destacar, esta pintada amb
tons foscos per la torre i rogencs pels mur. Els
carrers que envolten la torre també estan pintats
amb vermells i ocres.
L’obra té una composició oberta i està enquadrada en un triangle. Les línies de força parteixen de la part inferior del quadre, d’un punt a la meitat, i se’n van cap amunt, donant una impressió de profunditat. El paisatge està enfocat amb una perspectiva cònica obliqua amb tres punts de fuga dins el quadre, cosa que crea un angle molt distorsionat de la imatge. Les línies son totes rectes. A la imatge de a sobre podem veure en vermell l’enquadrament, en groc els punts de fuga i en verd les línies de força.
Tot i que les línies son molt potents, en el quadre hi ha una predominança del color per sobre d’aquestes. La gama cromàtica abarca sobretot tons freds, amb alguns càlids, i no hi ha cap clarobscur. L’obra té una temps eternal, és a dir, no intenta immortalitzar una anècdota sinó representar un lloc perquè quedi en la posterioritat.
L’estil de l’obra és l’expressionisme. Aquest moviment forma part de les primeres avantguardes i va sorgir a Alemanya paral·lelament amb el fauvisme francès i en contraposició de l’impressionisme. Els artistes expressionistes defensaven una manera de fer art que donés més importància a la visió interior de l’artista (expressió) en comptes de la plasmació fidel de la realitat (impressió). L’expressionisme utilitza colors violents i tracta temes com la misèria, la soledat, la marginació... reflecteix l’amargor que predominava als cercles artístics i intel·lectuals de la societat alemanya prebèl·lica. L’expressionisme no es pot definir com un moviment homogeni, és més aviat una barreja d’estils. Trobem l’expressionisme modernista (Munch), fauvista (Rouault), cubista i futurista (Die Brücke), surrealista (Klee) i abstracte (Kandinski). Després de la Primera Guerra Mundial l’expressionisme va defensar encara més el caràcter social de l’art.
L’obra La torre vermella de Halle té una temàtica figurativa que representa una plaça de la ciutat de Halle, amb un a torre i una església al mig. És la representació d’un paisatge ja existent, i si bé no és una representació fidel, ja que està deformada, no té cap simbolisme afegit. L’únic anàlisi simbòlic que podem fer és en els colors utilitzats, que podrien representar la tristesa que Kirchner va experimentar després la guerra. L’obra no va ser encarregada per ningú, tenia la única finalitat d’expressar l’interior de l’artista.
Com s’ha mencionat abans, aquesta obra va ser pintada quan Kirchner va tornar de la guerra i es va instal·lar a Suïssa. Les obres d’aquest període son tranquil·les, com per oblidar la tragèdia i la destrucció de la guerra. Pel que fa al tema artístic, coincideix amb les primeres avantguardes, moment de trencament amb el passat i amb l’art acadèmic, on es volia buscar una nova manera de fer, d’expressar, d’entendre l’art. Gran part d’aquest art va ser considerat “art degenerat” durant la Segona Guerra Mundial, i va ser perseguit i eliminat.
Nena corrent pel balcó
Balla Giacomo
DESCRIPCIÓ FORMAL
En aquesta obra, Giacomo Balla va centrar el seu interès científic per les anàlisis del moviment i la llum. Gràcies a les cronofotografies de Etienne-Julies-Marey i el dinamisme fotogràfic d’altres futuristes va fer la multiplicació de la forma per així poder representar el moviment. Es pot observar clarament que la nena està repetida més d’una vegada, mostrant així com passa corrents d’un costat a l’altre del balcó.
Els colors que va utilitzar són relativament purs i mitjançant puntets petits i uniformes que junts creen la imatge final, i es pot reconeixer a la nena i el balcó. El contrast simultani entre els colors significa la complementació cromàtica que l’ull busca automàticament en relació amb un color determinat, per exemple, el groc demana un morat, el púrpura un verd,... El joc aquest de parelles de colors crea una impressió general i final harmònica.
Balla va desenvolupar per primera vegada el diagrama cromàtic durant la seva estància a Düsseldorf, on la família Löwenstein li va confiar la decoració de la casa. Probablement aquí va descobrir la piràmide cromàtica per diferents triangles.
Distribueix els colors en triangles aguts de la mateixa mida, els tracta amb diferents intensitats (aclara els colors barrejant amb el color blanc), i els hi agrupa formant sistemes. Una llum descomposa la escena del balcó en innumerables unitats cromàtiques. Es perd la temàtica original de l’obra i acaben destacant només els colors i la multiplicació de les diferents formes. Els elements: la noia, la barana, s’uneixen en una superfície de colors, on s’exclou completament la perspectiva.
A causa d’aquest canvi de motiu figuratiu a sistema conceptual que fa Balla, es qüestionen les lleis i lo essencial de la realitat. Es perd el que és el dibuix en si, la nena i el balcó, i es centra el voler representar el moviment i la cromàtica de colors.
MODELS I INFLUÈNCIES
Les cronofotografies de Etienne-Julies-Marey i el dinamisme fotogràfic d’altres futuristes el van conduir a la multiplicació de la forma per així aconseguir la representació del moviment.
Giacomo Balla és un dels personatges més importants i destacats del futurisme italià. Estimulat per les idees radicals de Marinetti, l’any 1910 va cambiar dràsticament el seu art en un món en el que la modernitat estava guanyant molt de terreny.
Després d’estudiar a Turín, a Roma treballa primerament amb pintura impressionista, però a poc a poc es va anar dirigint cada vegada més cap a l’estil futurista, al entrar en contacte amb noves idees artístiques d’aquell moment.
Va copiar molt del cubisme, com el fet de mostrar un objecte des de molts punts de vista diferents, però no es va assemblar en cap moment a Picasso o Braque.
Una de les seves obsessions era aconseguir plasmar el moviment en les seves obres, cada vegada es va anar distanciant més de la figuració, de representar com ho veiem. Va ser així com va començar i va ser un dels precursors de l’abstracció, va tenir molta influència a les Avantguardes de principis del segle XX.
FITXA TÈCNICA
Autor: Balla Giacomo
Títol: Nena corrent per el balcó
Cronologia: 1912
Estil: Futurista
Materials: Oli sobre tela
Ubicació: Galeria d’art modern a Milan
La dansa, Herni Matisse
DESCRIPCIÓ FORMAL
Els elements compositius i principals d’aquesta obra es troben en un marc rectangular-horitzontal. El camp visual genera una relació particular entre els elements, estructurant la composició. El fons de l’obra està dividit per una línia ondulada que separa dos colors. El superior i que ocupa és espai, de color blau cel i l'inferior, de color verd. Així es diferencia el cel de terra, i d’aquesta manera s’aconsegueix de donar-li una profunditat a l’obra, mostrant que el terra i els ballarins es troben més a prop.
Les cinc figures estan disposades equilibradament i abasten tot l’espai en una proporció que produeix monumentalitat: dos cap al fons, de front (sobre el fons blau); un a cada costat del dibuix i un altre d'esquena, en el primer pla, amb una inclinació que crea una línia diagonal (sobre el fons verd). La disposició de les figures, al estar agafant-se de les mans els uns als altres genera una forma oval, reforçada per la inclinació cap als costats dels caps. Aquesta forma oval s'inclina cap a la dreta. La Inclinació és produïda per la direcció en diagonal del cos de la figura del primer pla (es troba d’esquenes al públic), creant una composició dinàmica. Aquest dinamisme és reforçat pels diferents ritmes generats per la repetició de corbes dels cossos.
Les direccions de les diagonals es reconeixen clarament, per exemple, la tensió produïda entre els dos únics braços que no es toquen és molt significativa. El cos s’inclina molt cap a l’esquerra, però sense tocar la mà de l’altre figura. Aquesta tensió és calmada per la cama de la figura que es troba més al fons, al estar de fons de les dues mans, equilibra aquesta separació.
Després de centrar-nos en els cossos, passarem a la llum i els colors. La llum és completament homogènica, ja que no es reconeix cap raig de sol o llum que vingui d’algun costat de l’obra. Tots els colors que s’utilitzen són bastant plans, és a dir, no mostren molt volum dels cossos. Els colors emprats són els següents: blau cel, verd i taronja. Encara que el blau i el verd són dos colors completament diferents, no es percep cap contrats brusc entre ells, només el canvi de color, ja que els dos tenen una lluminositat igual.
En canvi, les figures, per el color taronja i la seva alta lluminositat, produeixen un alt contrast pel que fa a el fons.
Podem veure com les figures es distorsionen en funció de l'expressió de moviment, transmetent un ambient alegre, festiu. Aquesta obra va ser un encàrrec per a una decoració i a més a més, es va contractar una altra obra anomenada “La música”. És a dir, que tenia una funció decorativa.
En aquesta obra, Henri Matisse va decidir no pintar la natura de manera fidel com la observem nosaltres, no va tenir en compte la perspectiva matemàtica renaixentista. Per exemple, la profunditat és representada amb només el canvi de color del cel i la terra, amb una línia de separació a mig, horitzontal. Les figures ballants, en comptes de fer-les més petites, per marcar que estaven més endarrere les va colocar més cap amunt del dibuix. Al igual que amb la natura, els cossos tampoc estan representats de manera naturalista, sinó que estan estilitzades i simplificades.
Títol: La Danza
Autor: Henri Matisse
Cronologia: 1909
Estil: Fauvisme
Materials: Oli sobre tela
Ubicació: Museu d’Art Modern de Nova York
Casa Rietveld
Gerrit Rietvel
DESCRIPCIÓ FORMAL
Introducció
Va ser dissenyada per Gerrit Rietveld per la senyora Truus Schröder el 1924, qui li va encarregar projectar i construir una casa als afores d'Utrecht. A l'igual que Rietveld, el client va tenir una gran influència en el resultat.
Per a aquest edifici es planteja el treball en equip: ell és el responsable de el disseny general i dels colors, i Schröder-Schrader de la planta oberta de dalt la casa
La Casa Rietveld-Schröder va ser el primer manifest arquitectònic de el grup De Stijl, universalment reconeguda com una de les primeres construccions realment modernistes al món. Posteriorment a la mort de la Sra. Schröder, la casa va ser restaurada i convertida en museu.
Descripció formal
Construïda en acer, maó i vidre, és una composició asimètrica de plans horitzontals i verticals.
Rietveld va intentar aconseguir la continuïtat espacial en la seva arquitectura permetent que els espais es comuniquessin entre si i amb l'espai infinit que envolta l'edifici. Els components del seu mobiliari són formes planes i senzilles, sense perfils elaborats, els elements amb els que construeix la seva arquitectura tenen un caràcter geomètric.
Estructura
Es va utilitzar el formigó per als balcons i els fonaments, les parets són de maçoneria recolzades sobre bihues d’acer amb malla de filferro.
Espais
En el seu interior no hi ha l'acumulació d'habitacions, les zones són dinàmiques, obertes i canviants. La construcció té dos nivells: planta baixa i primer pis.
La planta baixa es pot considerar tradicional. Al voltant d'una escala es troben els espais comuns i de servei, cuina, menjador, sala d'estar, una sala de lectura, un estudi, un dormitori per al personal de servei i una cambra de magatzem.
La planta superior és un gran espai obert, amb un lavabo i un bany, en el qual tot el mobiliari està disposat per facilitar el moviment i incorporat a l'estructura. Com si es tractés dels edificis d'una ciutat, hi ha espais per al moviment i l'ús que s'assemblen a carrers i places.
L’espai està dividit amb un sistema de panells lliscants, que permeten transformar l’espai segons les necessitats.
En aquest segon nivell es van situar totes les zones de descans. Els tres dormitoris.
Materials
Encara que els seus materials principals són l'acer, el maó i el vidre, en els fonaments i balcons es va utilitzar formigó armat. Les parets són de maó revocades amb guix.
Els marcs de finestres i portes van ser de fusta, a l'igual que els sòls, els quals es van recolzar en bigues també de fusta. Per suportar l'edifici es van utilitzar bigues d'acer amb malla de filferro.
FITXA TÈCNICA
Títol: Casa Rietveld
Autor: Gerrit Rietveld
Cronologia: 1924
Estil: De Stijl
Materials: acer, maó i vidre.
Ubicació: Utrecht, Holanda
Bauhaus
Walter Gropius
Fundada el 1919 a Weimar per Walter Gropius. Traslladada, el 1925 a Dessau, i dissolta el 1933 a Berlín. Aquesta escola va oferir condicions de treball òptimes. Es va convertir ràpidament en una icona d’inicis del moviment Modern.
DESCRIPCIÓ FORMAL
Façanes
Totes les façanes d’aquest edifici es van fer amb la intenció que ja des de fora es reconegués la seva funció. Cadascuna correspon a les diferents exigències de l’activitat que es realitza al seu interior, per exemple, les del bloc de les aules estan fetes per finestres horitzontals, per poder assegurar una bona il·luminació.
Van ser sostres plans d’una gran extensió, en aquella època no es tenia experiència de construccions semblants. Per aquesta raó la construcció dels sostres va portar diferents problemes, els sostres de la Bauhaus no van ser mai impermeables.
Espais
L'entrada principal de la Bauhaus està dividida per tres portes separades amb columnes vermelles que donen accés a l'escala i al vestíbul.
Escala
Està dissenyada en tres trams, el del mitjà més ample és el que porta als pisos superiors, els laterals més estrets descendeixen. Al davant de l'escala trobem una finestra gran que va de terra a sostre, és igual d'ample que les escales.
Vestíbul
Pujant mig nivell s'arriba al vestíbul, un lloc molt interessant pels seus elements components.
Pujant les escales des del vestíbul no només es pot anar als tallers i a l'administració, sinó que al haver-hi a banda i banda de les escales uns finestrals de grans dimensions, a cada esglaó es pot veure una nova perspectiva de l'interior.
L'edifici està distribuit en tres ales principals que estan connectades per una mena pont, la seva forma d'aspa trenca el concepte de simetria. Es caracteritza per plantes i seccions ortogonals, generalment asimètriques i té una absència de decoració a les façanes. Els espais interiors són lluminosos i diàfans.
Tres nivells en un extrem es dediquen a laboratoris d'assaig i tallers. A l'extrem oposat es va disposar el menjador d'estudiants, la cuina i l'aula magna.
Aula Magna
L'aula magna és com el cor de la Bauhaus perquè en aquesta sala es pot veure en forma el que va ser desenvolupat durant els anys i perquè és on es feien les celebracions. Aquest compartiment de l'edifici és anomenat la secció festiva i està compost per la sala, l'escenari i el menjador universitari. El menjador i l'escenari se separen mitjançant tres portes plegables, de manera que tota la secció és en realitat un gran espai.
Allotjament
Sis nivells amb 28 habitacions de 20 metres quadrats cadascuna. Totes les habitacions tenen un petit balcó.
A cada pis també hi havia banys i una petita cuina. Un fet curiós, és que el sostre de l’edifici també era una terrassa, on els estudiants hi podien passar l’estona.
Pont
A més de connectar les diferents ales, va ser destinat a les oficines, al taller privat de Gropius i a un club o àrea d'esbarjo. Aquest pont materialitza la idea d'una arquitectura alliberada de terra, que no obstaculitza la circulació urbana.
Estructura
L’estructura de l’edifici està formada per ferro i formigó, assegurant així la unitat del conjunt i permet l'existència de tres façanes diferents, construïdes amb materials tan fràgils com el vidre. Les superfícies entremig majoritàriament estan enrajolades al igual que els pisos.
Materials
Es van utilitzar nous materials industrials com el formigó armat, l'acer laminat i el vidre pla en grans dimensions. Les finestres són un dels elements bàsics de l'estructura de les façanes. Les finestres de la Bauhaus són totes d'acer, sense desguàs i amb vidre simple. Mai van tenir el color negre, sinó el gris fosc, així des de lluny no es reconeixen els marcs, donant la impressió que és una superfície més gran.
FITXA TÈCNICA
Títol: Edifici de la Bauhaus a Dessau.
Autor: Walter Gropius
Cronologia: 1919 - 1933
Estil: Racionalisme
Materials: Formigó, acer laminat i vidre.
Ubicació: Dessau, Alemanya
Les senyoretes d'Avignon
Pablo Picasso
DESCRIPCIÓ FORMAL
Composició fortament geometrizada i en gran part simètrica, amb el predomini de les verticals que li dóna un cert caràcter ascensional, encara que el format sigui estigui enquadrat. L'aplicació de la línia és totalment geomètrica, descomponent a les figures en formes bàsiques, amb cantonades agudes.
L'ús preferent del color són tons càlids amb canvis rotunds en les formes que es desvinculen del fons on són s’utilitzen els freds i ocres. Tot i tenir un cert record de la realitat (el taronja de la pell), el seu to saturat (molt fort) no és considera com a realista i ens pot recordar als quadres fauvistes que Picasso coneixia.
Utilitza pinzellades amples, sense utilitzar cap tipus de degradació, és a dir, es tracta de colors plans, sense fer cas als jocs d'ombres, que la seva vegada li donaven volum a l'obra, il·luminació i perspectives que fins llavors havia estat un dels principis més seguits i estudiats pels artistes, de manera que l’obra està representada en primer pla, on el fons perd tota la importància, amb tons més foscos per posar l’atenció a les dones,
La llum no incideix en el quadre, creant zones cromàtiques pures i eliminant, gairebé per complet, el tradicional clarobscur. Picasso va a plasmar totes les dimensions vistes des d'un únic pla, que és el que es coneix com a "perspectiva múltiple", fent que no es trobi cap perspectiva i amb sense l’espai tradicional, convertit les formes geomètriques en volums que volen sortir a l'exterior.
Podem dividir el quadre en dues parts, el grup de l'esquerra està conformat per tres dones de peu en contraposto, la primera d'elles posada de perfil, la meitat de su cos sembla indicar la presencia de una túnica rosa que tapa desde la seva espatlla fins al seu maluc, i deixa pit i cames al descobert.
La segona i la tercera mostren més vos, mentre que la segona, es troba de cara a l'espectador, tot just té una cuixa embolicada a la túnica, deixant el sexe al descobert, la tercera, de mig perfil, cobreix el seu maluc i genitals amb el drap translúcid, que crida a mirar a través d'ell.
El grup de la dreta veiem dues dones, una de peu i l'altra asseguda, els seus rostres es troben desfigurats, recordant-nos a l’art africà i a les seves màscares. La segona dona la trobem asseguda obrint les cames i exhibint el seu sexe obertament, tot hi això no esta detallat sinó que Picasso l’ha substituït per una superfície plana.
A la part inferior es mostra una natura morta compost per algunes fruites: un tall de síndria, un raïm de raïms, una pera i una poma, tot això sobre una taula tapada amb unes estovalles arrugat de color blanc.
SIGNIFICAT
Picasso es va inspirar en una escena d’un prostíbul d’un carrer Barcelona, Avinyó. En els seus esbossos previs, a més de les cinc dones, existia un personatge que, amb una calavera a la mà, entrava per una porta, que després seria substituït.
Les dones miren a l'espectador fent que aquest es senti observat per elles, hi ha moltes versions al voltant del significat del quadre, des del meu punt de vista podem veure un posicionament moral, on Picasso buscava el poder de l'expressió i el tema.
Es veu la dona europea junt amb la dona en la seva multiplicitat racial, tot hi aixo, per la posició en què es troben distribuïdes les cinc protagonistes d'aquesta obra en l'espai es dedueix la ideologia eurocentrista de Picasso, ja que la dona europea es troba al centre de la pintura, que a la vegada s’identifica com una representació de la vida quotidiana de l'època, com és el prostíbul al carrer Avinyó, amb una natura morta.
La seva inspiració principal, en aquest cas, estaria en l'art africà, el coneixement d'aquest art no era massa profund, ja que en el moment no existía una literatura crítica prou sòlida com per interpretar-lo de manera justa, però tot i així, la influència es veu clarament.
Per a Picasso l'art primitiu és una cosa emocional, per això traspassa els límits de la forma, les màscares ens produeixen una sensació de por, una excitació nul·la del sentiment.
FITXA TÈCNICA
Títol: Les senyoretes d’Avignon
Autor: Pablo Picasso
Cronologia: 1907
Tècnica: Oli sobre llenç
Mides: 243.9 × 233.7 cm
Estil: cubista
Tema:
Localització: Museu MoMA, Nova York
