El còmic es una forma d'expressió artística, alhora que un mitjà de comunicació, que consisteix en una sèrie d'il·lustracions que, llegides en seqüència contínua, permet al lector recompondre un relat d'algun tipus.

 

Característiques del còmic: 

​

• Organització seqüencial: Es composa per una sèrie de vinyetes que contenen imatges. Aquestes vinyetes estan ordenades de manera que expliquen una acció.

• Utilització de codis pictocinètics : imatges i senyals que representen el moviment, com les línies cinètiques per representar un objecte en moviment.

• Utilització de codis audiopictòrics : Els sons es representen de manera gràfica.

• Espai i temps: Té capacitat per transmetre la sensació del pas del tems, mitjançant la seqüència de vinyetes i sensació d'espai, que és el que la imatge exposa.

• Guió i dibuix: Aquests dos elements, importants per separat requereixen de dues figures, escriptor i dibuixant, que desenvolupin l'aspecte narratiu i el plàstic.

• Textos plàstics: És important la disposició i el format dels textos, aquests elements conformen una funció expressiva que va més enllà de la literalitat. Per això, les bafarades poden significar un pensament, o els textos grans poden significar un crit.

• Capacitat simbòlica: Els símbols en els còmics serveixen per transmetre idees més complexes. Aquest símbols amb el temps s'han acabat adquirint com a elements del llenguatge del còmic i sovint ja es llegeixen de manera natural. Per exemple una bombeta encesa pot representar una idea, un tronc amb una serra pot representar una persona dormint ...

• Llenguatge col·loquial: El llenguatge verbal intenta ser molt natural, amb vacil·lacions, interrupcions, ... un llenguatge dirigit a les masses amb una intenció de comunicació quotidiana.

​

Història del còmic

 

Si ens situem de forma estrica, les històries en l’art prehistòric que normalment explicaven una caça, es podrien situar com a iniciadores del còmic i més endavant en les pintures egípcies, els atuells gregues, els frescos romans, les pintures eclesiàstiques i els manuscrits medievals que relataven les vides de Jesús i dels sants es pot considerar com part de la història del còmic. Ara bé, hi ha gent que diu que no es consideren historietes, i cal esperar a la sàtira social i política per trobar els antecedents reconeixibles del còmic.

La seva primera aparició i possibilitat de divulgació massiva es situa cap al 1446 amb l’aparició de l’empremta i el 1789 amb la litogafia.

Es considera a Thomas Rowlandson l'inventor de l'còmic en l'any 1809. Rowlandson publica "Els viatges de doctor Syntax", potser el primer còmic o aventura seriada de la història en tenir ressonància, i en aquesta època fan la seva aparició els entrepans parlants.​

El primer còmic modern publicat al món, va ser The Yellow Kid (El noi groc), el 16 de febrer de 1896 al diari The World de Nova York.

La raó és que va ser llavors quan es va començar a fer servir l'expressió "còmic" per definir la historieta en si, encara que de manera popular.

Cap a finals de segle XIX tant a Europa com als Estats Units, els diaris recorrien a diferents incentius per tal d'atraure el major nombre de lectors i, per tant, controlar el mercat. La modernització dels sistemes d'impressió als Estats Units va permetre que a partir de 1893 s'inclogués una pàgina en color en els suplements dominicals. Les sèries germinals van ser Hogan s Alley (1895) d'Outcault, protagonitzada per The Yellow Kid, The Katzenjammer Kids (1897) de Rudolph Dirks, i Happy Hooligan (1899) de Frederick Burr Opper. Van ser aquestes les que van establir les bases de l'còmic actual, amb les seqüències d'imatges consecutives per articular un relat, la permanència d'un o més personatges al llarg de la sèrie i la integració de el text en la imatge, amb els globus de diàleg

​

A partir de la dècada dels 30 el còmic es va popularitzat a tot el món, amb personatges com Flash

Gordon o els famosos Mickey Mouse i el Pato Donald, Dick Tracy o la Petita Lulú. Més endavant arribarien superherois com Superman o Batman, així com Fantasma, la Dona Meravella o Flash. A la dècada dels 50 sorgirien als EUA personatges com Charlie Brown o Snoopy, així com les històries de terror de Contes de la Cripta.

En els anys 60 una nova onada de superherois arribaria de la mà de Marvel: Spiderman, Els quatre fantàstics, el increïble Hulk o X-Men popularitzarien el gènere un cop més. En les últimes dècades han aparegut les novel·les gràfiques de Frank Miller, entre les quals destaca Sin City, o les de Mike Mignola, com Hellboy. Amb un estil més realista, destaca Art Spiegelman, que reflecteix

els horrors de l'holocaust nazi en la seva sèrie Maus.

 

A Europa el còmic es va popularitzar des de molt aviat, sobretot a partir de la publicació de Tintín, que sorgeix el 1929 a Bèlgica. D'aquest mateix país provenen personatges tan famosos com Spirou, Lucky Luke o els Barrufets.

A França destaca especialment a Astèrix i Obèlix, deUderzo i Goscinni.

Des d'Itàlia ens arribarien personatges com Corto Maltès, creat per Hugo Pratt, o Valentina, una de les primeres manifestacions de l'còmic eròtic.
A Espanya apareixen les revistes de còmic TBO (1917) i Pulgarcito (1921). La historieta, d'altre banda, sorgeix amb força a partir de 1917, amb la publicació de la revista infantil TBO. Més endavant arribarien personatges com Zipi i Zape, creats per Escobar, o Mortadelo i Filemó, ideats per Ibáñez, pare també de l'botons Sacarino i Rompetechos.

El còmic d'aventures espanyol va tenir la seva representació amb personatges com El capità Tro, El Jabato o El guerrer de l'Antifaz.

En l'actualitat, el còmic espanyol està representat per revistes com El Jueves o autors com Guarnido i Canals, que amb el seu personatge Blacksad han aconseguit gran popularitat.

 

I un recorregut pel còmic quedaria incomplet si no viatgem al Japó, que ha generat una gran indústria en voltant d'un tipus d'historieta que, amb el nom de màniga, s'ha estès per tot el món. Es podria dir que va ser Osamu Tezuka el que va donar forma a l'estil japonès des de 1945, que es popularitzaria poc després gràcies a altres personatges com Astroboy o Akira.

Més tard arribarien personatges tan coneguts com Mazinger Z o Goku, protagonista de la sèrie Bola de Drac de Akira Toriyama.

​
 

La Vinyeta.
 

Es una part molt important del còmic ja que a través de tamany i forma  podem percebre diferents tipus d'escenaris. Hi ha de diferents tipus: 
 

La vinyeta simple: És aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Ací entraria la vinyeta típica de còmic, de forma rectangular, però també pot adoptar multitud de formes. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit.

​​​​​​​​​​

La vinyeta ortogonal: És aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals

al plànol de la pàgina, és a dir, que les seves vores són rectes i per tant forma

rectangles o quadrats. Són vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència.

​​​

La vinyeta diagonal: Posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina, per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora.

​

Les vinyetes exteriors: Són aquelles que es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels marges de la pàgina.

​

Les vinyetes interiors: Són aquelles que es troben contingudes dins d’una vinyeta

més gran. Serveixen normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al

mateix temps en aquella escena.

​​​

La vinyeta decorativa: En ocasions, solament usarem el marc de la vinyeta i l’espai exterior com un element decoratiu, sense més funció que la visual, de tal manera que la vinyeta es converteix en part del dibuix. Moltes vegades utilitzarem aquest recurs per a ambientar moments o situacions concrets de la trama. No obstant açò, en aquest tipus de vinyetes cal anar amb compte; no s’ha de recarregar tant el dibuix que dificulte la compressió de la història. Si la història no es comprèn, la funció de la pàgina haurà fracassat.

​

La vinyeta trencada: En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fora de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però guanya en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció.

​​
 

Distribucions dels formats.
 

Regulars: Les distribucions regulars són les més comunes dins del còmic. Se solen utilitzar de manera habitual per a expressar vinyetes calmades o amb càrrega narrativa (diàlegs, per exemple). En el còmic europeu són pràcticament les úniques.

​​​

Irregulars: Les distribucions irregulars són aquelles que presenten formes estranyes i que fins i tot en ocasions no estan no subjectes a un nombre determinat de columnes i files. Aquestes, s’utilitzen normalment per a escenes d’acció o descripcions, on el lector pot perdre’s en els detalls. En altres ocasions s’utilitzen de manera que col·laboren de forma gràfica amb la trama.

​​​​

​

La grandària i la forma.
Les vinyetes poden tenir la forma i mida que l’autor vulgui i pugui imaginar.

​

Perspectiva.

​

Normal/ Frontal: Equival a la visió que té una persona quan està dempeus o assegut. Els ulls de l’espectador estan a l’altura del pit o del cap dels personatges. Fa la sensació de naturalitat, representa una visió objectiva i realista dels fets.

​

Picat: Visió de l’escena des de dalt, com si l’observara un personatge des d’una posició elevada, és a dir per damunt de la línia de visió d’una persona, de tal manera que la seua visió és de dalt a baix.

​

Contrapicat: Els personatges o coses estan representats des d’un punt de vista inferior. L’escena se situa per davall de la línia de visió d’una persona i queda inclinada cap a dalt, de tal manera que la seua visió és de baix a dalt.

​

Zenital (o vista d’ocell): És el picat màxim, es tracta d’ una visió des de dalt, totalment perpendicular al sòl i per tant als personatges o objectes que hi apareixen.

​

Punt de vista impossible: La mirada se situa des d’un lloc on no pot ser vista. Per exemple quan se situa a l’interior d’un taüt o dins d’una nevera oberta.

​​​​​​​​​​

​

​

Els personatges. Expressions facials i moviment del cos.

​

En els dibuixos cal indicar més o menys clarament l'estat d'ànim i el temperament dels personatges. El temperament s'indica sobretot amb la configuració de la cara. L'estat d'ànim s'indica amb l'expressió de la cara i amb el moviment del cos. Jugar amb el color i amb la llum, amb les ombres, pot ajudar a donar una millor expressivitat als personatges.

Els recursos per representar les expressions de la cara s'estableixen seguint uns criteris acceptats per tothom. Per exemple:

ALEGRIA - Direcció ascendent dels trets de la cara.

POR / PÀNIC - Ulls desorbitats. Boca molt oberta. Celles aixecades.

SORPRESA - Trets arrodonits: ulls i boca oberts. Celles arquejades.

TRISTESA - Direcció descendent dels trets de la cara.

SUPERIORITAT - Els ulls tendeixen a tancar-se. Els trets de la cara es corben en sentit descendent.

SERENITAT - Trets amb tendència a l'horitzontalitat. Expressió neutra.

Això, però, és orientatiu. Cada autor ho recrea a la seva manera. A més, combinant els trets d'aquestes expressions se n'obtenen d'altres.

​​

 

Els textos i els símbols gràfics.

A vegades un dibuixant necessita representar un personatge molt enfadat que s'ha quedat sense paraules, o potser no vol escriure les paraulotes que diu... En els còmics és un recurs molt usat representar aquestes situacions i moltes altres amb uns signes especials: bombes, ganivets, espirals, estrelles, lletres xineses, núvols que exploten, calaveres...​​

​

De vegades es dibuixa la traducció "literal" d'una frase feta. Per exemple, "veure les estrelles" representa dolor.

Un interrogant representa una frase interrogativa i una exclamació tota una frase exclamativa.

Per indicar que hi ha moviment, cops, o xocs, els dibuixants de còmics es valen de ratlletes, núvols o altres elements..

​

Onomatopeies: Són representacions de sons o sorolls mitjançant lletres. Els còmics s'han vist obligats a incorporar gran nombre d'onomatopeies per explicar un univers acústic que en el dibuix és inaudible. Per augmentar-ne l'expressivitat, les onomatopeies han rebut un tractament gràfic privilegiat, de gran vistositat i tamany. És un recurs molt utilitzat per la seva força visual, i sovint omplen per sí mateixes una vinyeta.

​​​

​

El Text. 

DIÀLEG: El text de diàleg és el més característic del còmic, és el que diuen o pensen els personatges. Normalment s'escriu dins dels fumets, però alguns autors no n'utilitzen.

 

NARRATIU: El text narratiu és un text que no ha estat pronunciat per cap personatge. Ve a ser com una veu en "off" a les pel·lícules. Normalment s'escriu dins d'un espai delimitat anomenat cartutx.

El text narratiu no ha de limitar-se a explicar el que ja es veu dibuixat a la vinyeta, ha d'aportar altres informacions sobre la història que es narra. Els textos narratius tenen dues funcions:

• serveixen per aclarir les adaptacions o modificacions temporals i plantegen accions paral·leles o successives ("mentre...", "dies després...")

• serveixen per aclarir determinades imatges que poden provocar desorientació.

​

El muntatge. Transicions entre vinyetes. Les el·lipsis. El procés de realització

​

La producció del còmic

Tradicionalment, la indústria del còmic ha requerit un treball col·lectiu, en el que s’ha produït una especialització dels propis historietistes. Es distingeixen:

​

Dibuixant: La seva tasca consisteix en la realització de l’esbós, llapis final

i a vegades l’entintat.

​​​

Entintador: L’entintat consisteix a realitzar una pàgina en blanc i negre a partir d’una altra prèvia, denominada llapis final, amb l’objectiu d’aconseguir una imatge neta i fàcil de comprendre visualment, marcant els detalls que en llapis final no es poguessin apreciar i, a més a més, facilitant la posterior aplicació de color. L’entintador, és un altre artista que pot donar, en aquest  procés, nova càrrega visual a l’obra del dibuixant. Un mateix llapis final, entintat per diferents entintadors pot donar com a resultat obres completament  diferents i personals.

​

​​​​​​​​​​​​​​​Retolador o Retolista: La retolació pot fer-se per ordinador o a mà, encarregant-se de la mateixa el propi dibuixant o un professional especialitzat. Té amples possibilitats com a mitjà expressiu. En la retolació a mà, acostumaven a seguir-se els següents passos: Primer traçaven una pauta a llapis perquè les lletres es mantinguessin a un mateix nivell; després escrivien els textos, amb majúscules, reforçant la lletra dels encapçalaments. Quan hi havia exclamacions carregaven la tinta per tal que destaqués.​

​

Colorista: És qui aplica el color als còmics. Als setanta, aquest element va ser revalorat gràcies a Richard Corben. Actualment se’l considera com una part fonamental, recorrent majoritàriament a l’ordinador.

​​​

​

EL·LIPSIS: Un dels elements cabdals en la construcció d'un relat audiovisual són les el·lipsis. Aquestes impliquen l'eliminació d'una part més o menys àmplia de la situació o de l'acció que s'està presentant. Es considera que aquest fragment és irrellevant, que no aporta res a la narració, que pot ser el.lidit sense que l'espectador perdi la continuïtat del discurs. L' el·lipsi és un recurs narratiu que consisteix en presentar únicament els fragments que es consideren significatius d'un relat.

​

​